Crònica d'un viatge -1a part-

No anava a ser un desplaçament qualsevol el d'ahir, dissabte dia 2 de desembre, i no perquè ens jugàvem el primer lloc de segona autonòmica a Torrevella. Havia de ser un recorregut en el temps i com anàvem amb autobús, podrien tornar els records del primer viatge i el curs escolar a la ciutat de les havaneres. El setembre de 1985 la patronal -la Conselleria d'Educació- em contractava per primera vegada per tal d'impartir l'ensenyament de valencià; les opcions no eren moltes i vàrem decidir (érem tres companys que estàvem preparant les oposicions, Paco de Benicarló i Enric de Quartell) triar les places de Torrevella i d'Almoradí. Jo em quedí amb la plaça de l'institut de BUP del poble de pescadors. La il·lusió de treballar i poder fer realitat una vocació de molt anys d'estudi es veié molt prompte qüestionada només arribar al centre. La incorporació no va ser des de l'inici de curs, sinó que arribàrem unes setmanes després i el que em vaig trobar -una pancarta a l'entrada de l'institut- ho diu tot: "NO QUEREMOS PROFESORES DE VALENCIANO.... QUEREMOS UN PROFESOR DE EDUCACIÓN FÍSICA". Eren anys difícils i el valencià el veien com una imposició a les zones castellanoparlants del nostre país. Les protestes d'alumnes, de pares, de "companys" d'institut i sobretot la por dels polítics feren que la nostra llengua passara a ser "voluntària" abans d'acabar l'any.
Torrevella era coneguda en aquella època pel concurs de l'"un,dos, tres" i els seus xalets; un poble que començava a créixer i que estava més a prop de Múrcia -no sols geogràficament- que de la resta del territori valencià. I què féiem nosaltres en aquell "paradís" natural? Ho deixem per a demà.