9 de nov. 2006

La malaltia silenciosa


Prompte farà quatre anys que diagnosticaren la meua mare d'aqueixa terrible malaltia- com totes les malalties- anomenada Alzheimer. A partir d'aquell moment la teua vida canvia, i no cal dir la de la malalta; la neuròloga et diu que qui va a tenir cura d'ella i et dóna una mena de consells i orientacions sobre la malaltia i el seu procés. Poc a poc passes a ser els seus ulls, les seus cames i més avant la seua ment; has de pensar per ella, t'has d'organitzar al voltant d'ella i avançar-te al que ha de venir. Cerques informació, parles amb altres familiars que ja han passat o estan passant pel mateix i et deprimeixes. Però et mentalitzes i reacciones. Organització (és una de les meues paraules favorites), més informació i recolzament. Tu no podràs amb tot! I la malalta? Vida social, vida social, mentre puga! Intentes contactar amb alguna organització o associació de familiars, però ja no existeix a Sueca. El projecte de crear-ne una nova té més d'un entrebanc i va molt lentament. Algun curset organitzat per l'Ajuntament i la Conselleria de Sanitat, i poca cosa més. I centres de dia o especialitzats a Sueca? Cap i busca't la vida. Has tingut sort, ta mare rep un medicament que en les primers fases dóna uns resultats satisfactoris i no té l'agressivitat d'altres. I segueixes la seua evolució dia a dia i al seu costat. Sempre amb un somriure i un bes. Un altre dia us parlaré dels recursos amb què hi podem comptar.