UN INSTITUT PER AL SEGLE XXI

Després de moltes reflexions i amb molta il·lusió he decidit presentar una candidatura per a la renovació d'equips directius per al període 2016-2020.

L'equip que encapçale, vol donar una empenta dinamitzadora que creguem absolutament necessària. I necessària per a què?

El nostre interés últim és l'alumnat, però sense una col·laboració intensa i constant de la resta de la comunitat educativa, aquesta finalitat última es veu poc implicada.

Així pretenem aconseguir amb la nostra gestió que l'aprenentatge siga la base en el respecte mutu, tant entre l'alumnat com entre el professorat i entre administració i serveis, i totes les interaccions que se'n deriven.

El nostre projecte té com a pilars fonamentals la igualtat, l'atenció a la diversitat, l'obertura (més encara) al nostre entorn, la millora de les ferramentes TIC, la millora de la qualitat i del rendiment acadèmic i, com a fonament imprescindible, la convivència en el respecte davant dels reptes que ens imposa aquesta societat.

L'equip està format per persones amb experìència i la mateixa il·lusió per millorar tots aquells aspectes que entre tots considerem que faran del nostre institut un centre de referència.

Podeu consultat el projecte en aquestos  enllaços:

https://es.scribd.com/doc/301526123/Projecte-de-Direccio-2016-2020

https://issuu.com/miquel12/docs/projecte_de_direcci__16-20_?e=1017343/33827207

RECORDA'M

RECORDA’M

Quan una malaltia greu ens visita passem per diferents estats d’ànims, moltes vegades contradictoris, que ens canvia la vida i les nostres prioritats o valors. Tristesa, ràbia, impotència, resignació, però també hi ha l’esperança, la serenitat, la força, la lluita…

Conviure amb un malalt/a d’alzheimer no és gens fácil perquè, d’una manera progressiva, et converteixes en els seus ulls, les seues mans, els seus peus i sobretot la seua memòria. La càrrega emocional del cuidador/a és molt forta, ja que quan més estimes la persona que pateix la malaltia més t’hi afecta.

Altre dels problemes que s’han de superar i que van lligades a la ‘malaltia silenciosa’, és la percepció que es té d’ella en la nostra societat i que va canviant molt poc a poc, gràcies sobretot a les diferents associacions de familiars, la xarxa d’internet (amb molta informació i experiències que t’hi ajuden molt) i persones famoses o mediàtiques (artistes, polítics) que la pateixen, ja que durant molt de temps ha estat mal diagnosticada i associada amb la vellesa, la senectut o la demència senil, sense tindre en compte que hi ha gent malalta amb menys de 50 anys.

El camí és llarg i passem per diferents etapes, tant el cuidador com el malalt, i cal estar preparat –mai ho estem suficientment- per tal de prendre les decisions correctes en cada moment, tot i tenint en compte que fins que es puga cal que tinga la millor qualitat de vida –social, afectiva- que permeta una millor convivència.

Al principi parlàvem dels diferents estats d’ànim del cuidador/a. Féiem referencia a la frustració i  l’esperança. Ens veiem impotents davant l’avanç imparable de la malaltia, com va perdent-se la comunicació amb el nostre familiar i solament ens queden, a la fi, els besos. I esperança perquè, malgrat que els avanços no són els que voldríem, la ciència no ha deixat d’investigar per trobar les respostes que tots i totes esperem, l’origen i la solució al problema (importants són els avanços per tal de retardar els seus efectes). Fins que no arribe el desitjat moment solament ens queda millorar les condicions del malalt i el seu entorn…. Una llei  de dependència efectiva i digna, una millor atenció sanitària, campanyes informatives i educatives són necessàries per tal d’implicar a tothom davant una pandèmia que al segle XXI ha de trobar una solució després de més de 100 anys del seu descobriment per Alois Alzheimer.

Ara fa deu anys que li diagnosticaren la malatia a ma mare i tres que ens deixà, però totes les experències viscudes i compartides al llarg de 7 anys també han servit per acarar la vida d’una altra forma, a més de recolzar la gent que passa i passarà per la mateixa situació i etapes. I quan la persona a la qual hem estimat i acompanyat tot aquest camí ja no hi és, ens queda la memòria, el record, allò que som.

DIA MUNDIAL DE L'ALZHEIMER 2011

El proper dia 21 de setembre se celebra el dia mundial de l'Alzheimer i totes i tots ens veiem afectats, malaltes i malalts, familiars, amics i amigues, la societat en general. La meua experiència  narrada en un blog (http://miquelfurio.blogspot.com/) al llarg dels 7 anys de la malaltia que patí ma mare em va servir per a poder trobar una via d'escapament,  i a més reflectir els meus sentiments i el meu estat d'ànim que també evolucionava com la malaltia. Era una mena de teràpia. Diuen que el "cuidador-a" també pateix, físicament i anímicament, però quan estimes una persona, traus les forces d'on siga. Després de 20 mesos sense ma mare, no em penedesc de res. El meu temps era el seu temps i mentre tingué autonomia, no li falta qualitat de vida. Els primers anys i els darrers són els pitjors, quan t'assabentes de tot el procés i quan ja només que pots donar-li besos, molts besos, ni tan sols abraçar-la. Compartir el teu dolor, la comprensió amb altres familiars també és molt important i he conegut persones que sempre han trobat un somriure i  una complicitat que mai oblidaré, per a mi han estat com una altra família. Avui en dia no hi ha cap solució, per desgràcia, per previndre ni per curar la malaltia, i és per això important que la societat en general, i no solament els/les afectats i afectades no s'obliden d'aquesta plaga. Nosaltres som la seua memòria i les associacions són imprescindibles per fer-la visible i no es deixe d'estudiar per trobar algun dia alguna solució, encara que siga la seua prevenció i/o retard. 

Alzheimer, un repte a l'estima

Les darreres setmanes han estat plenes de reencontres i records amb la gent que estimava ma mare.Impagable va estar l'homenatge que les seues companyes i companys de l'Orfeó Suecà li dedicaren al darrer concert; hi destacaren totes les virtuts que l'acompanyaren al llarg de la seua vida, la il·lusió per tot el que feia fins que li abandonaren les forces, i la música n'era una. També fou emotiva la visita que vaig fer dissabte passat a la seua darrera casa,a Favara, on totes i tots encara la recorden amb molta estima, es nota el buit que deixà. És difícil d'oblidar tot el que hem compartit els familiars de les nostres mares i pares que han patit i pateixen aquesta malaltia silenciosa.

Si vos pot servir d'ajut, l'Obra Social de la Caixa ha editat una sèrie de vídeos, gratuïts, sobre l'Alzheimer, experiències de corals formades per malalts en fase inicial, guies per a atendre'ls millor, etc. Aquest és l'enllaç: http://www.fundacio1.lacaixa.es/webflc/wpr0pres.nsf/wurl/alrevi1pnd_cat^OpenDocument/index.html

Epíleg

La malaltia silenciosa ha aconseguit que ens deixe ma mare, se n'ha anat com vingué al món , amb la seua pau, amb la seua alegria, però el cos i la ment han dit prou. El seu buit ja no serà possible omplir-lo. Com a fill no hi ha prou paraules per a expressar la seua dedicació als altres, la seua bondat, la seua alegria, les seues ganes de viure, la passió per la música... Fins l'últim moment, ja sense paraules, els seus gestos, els seus ulls, el seu somriure eren prou per a fer feliços els que l'estimàvem, i que als 2 darrers anys havien augmentat, tot i compartint les penes i alegries amb altres famílies a la residència de Favara. Elles i ells també hauran notat el seu buit; ja que la seua sola presència era estimulant per a altres residents i que en "marmolaven" el dia que arribava un poquet tard, i s'admiraven de l'estima diària que no li faltava. Ja sé que havia d'arribar aquest dia, després de 7 anys de malaltia, però no vols que arribe mai, malgrat la "poca" vida que van tenint, però la vida del que escriu va lligada a la mare, i els papers s'han bescanviat al llarg dels anys. Et trobaré a faltar, "guapa", "bonica", "preciosa". Un beset.

DIA MUNDIAL CONTRA L'ALZHEIMER

Després d'uns mesos de silenci, tot i tenint en compte la data d'avui, fóra convenient que el nostre testimoni continue per tal de no oblidar i conscienciar-nos sobre els efectes de'aquesta malaltia. Alguns, pocs, progressos s'han fet per tal de retardar-los i previndre-la. S'avança poc i s'estén molt de pressa (més de 40.000 al País Valencià). I sobre les demandes que ja fa anys demanàvem a les autoritats sanitàries, sembla que va a portar-se endavant una que reivindicàvem els familiars, un SIP preferent. Esperem que siga l'inici d'una major implicació i done resposta a les necessitats bàsiques dels malalts.

Declaració sobre les prioritats de la lluita contra l'Alzheimer

Sembla que la comunitat internacional ha escoltat les demandes de les diferents associacions que lluiten contra aquesta malaltia:

El Parlament Europeu,

- Atés l'article 116 del seu Reglament,

A. Tot i considerant que la malaltia d'Alzheimer afecta en l'actualitat a 6,1 milions d'europeus i que aquesta xifra es duplicarà o triplicarà d'ací a 2050 amb l'envelliment de la població,

B. Tot i considerant que aquesta malaltia representa la primera causa de dependència,

C. Tot i considerant que als àmbits de la investigació, la prevenció i la protecció social és primordial un compromís polític,

1. Demana a la Comissió, al Consell i als Governs dels Estats membres que reconeguen la malaltia d'Alzheimer com a prioritat en matèria de salut pública europea i desenvolupen un pla d'acció europeu per tal de promoure:

• La investigació panaeuropea sobre les causes, la prevenció i el tractament de la malaltia de l'Alzheimer, millor la diagnosi precoç.
• Simplificar els tràmits per als malalts i aquells que els atenen, i millorar la seua qualitat de vida.
• Promoure el paper de les associacions d'Alzheimer i recolzar-les d'una manera regular.

2. Encomana al seu President que transmeta la present Declaració, acompanyada del nom dels sotasignants, a la ó,a Comisión, al Consell i las Governs dels Estats membres, així com a les autoriatats nacionals, regionals i locals pertinents.

Mes de gener, mes malfeiner

Comença l'any i el refranyer ho deixa ben car: "Mes de gener, mes malfeiner". La veritat és que després de les festes nadalenques i amb tanta pluja a la gent li calen estímuls per acarar l'any nou. Esperem que el 2009 no siga el dels rècords (com el de 2008 amb l'aigua caiguda en unes hores) i siga realment "Any nou, vida nova". Al centre i al club ja estem preparant els 25 anys d'història del certamen literari 'Joan Fuster' i de la constitució del Club Bàsquet Sueca. Als webs i blogs següents teniu més informació: http://iesjoanfustersueca.org/, http://basquetsueca.com/ i http://25anysbasquetsueca.blogspot.com/.

Records sense memòria

Aquest és el títol del llibre publicat per Lorenzo Galiana Gallach, presentat el darrer dia 17 de desembre, i que tracta de les memòries de son pare, malalt d'alzheimer, tot i reconstruint els sues records desordenats. La novel·la és l' homenatge d'un fill a son pare, com bé diu "un deute d'afecte", i una lluita contra l'oblit, contra la maledicció de l'Alzheimer. Al llarg del llibre el fill va recuperant la figura de son pare (narrador d'una València de posguerra i del canvis polítics amb la caiguda de la Dictadura) i la seua identificació. I estic totalment d'acord amb les seues paraules: "Aquesta maleïda malaltia no comença quan no recordes quelcom sinó quan oblides que ja ho hi recordes".

TORNEM!

En aquestos darrers sis mesos de silenci moltes vegades he intentat escriure, els esborranys són testimonis, però el meu refugi i descans ja no era virtual, l'espai vital i la llunyania remota es troben a una ciutat veïna. El temps diari compartit amb ma mare és diferent... l'estiu, la tardor i ara l'hivern s'han succeït d'una manera distinta als dels darrers anys. Limitada per la malaltia, la seua autonomia física s'ha reduït al màxim , però el somriure, el plor i la bellesa no els ha perdut. El sentiment continua sent recíproc , però va augmentant, i va ampliant-se gràcies a la gent que l'ha coneguda i que comparteix i sofreix la seua i altres malalties. La seua "nova" casa li permet i ens permet gaudir d'aquesta serenitat i assossec.

Silenci

El mes de maig ha estat prou mogut i com sempre les activitats al centre m'absorbeixen quasi tot el temps i la resta de guàrdia amb la mare. No vull contar la part acadèmcia i lúdica, que per això ja tinc les altres webs (institut i bàsquet) on podeu vore tot el que hem fet: premis literaris, activitats, programes de tv... I l'evolució de la malaltia segueix el seu curs, amb llums i ombres, amb extrems que quasi es toquen: uns setmana en la qual es mostra prou comunicativa i "xarradora" i altra en la qual només hi ha el silenci, llargues sessions de somni interromput per les necessitats bàsiques i ... torna el cicle.

FELIÇ ANIVERSARI

Com passen els anys! Arnau hui fas 10 anys i el teu oncle Miquel et desitja un feliç aniversari i a vore si pares de créixer!

Mare!, mare!

Les darreres setmanes han estat prou dures per diferents motius, sobretot les complicacions de la malaltia: infeccions, llagues, crits desesperats. Urgènces, hospitals, metges, ats... i poc a poc la la febre ha baixat i el crit de Mare! també. L'altre, també de difícil solució, el neguit dels nostres alumnes als últims dies del segon trimestre. Ja ho deia un amic metge, les vacances trimestrals són necessàries per als mestres, i per a l'alumnat, malgrat que tornen més cansats, ja que aquest any falles i pasqua es donen la mà. Gràcies Assumpta per les teus paraules d'ànim i comprensió, es fa molt dur el dia a dia i compartir la malaltia tot i sabent que no hi ha altre camí... Tot el món em diu, i tu també, el que se sent després de la pèrdua del familiar del qual has tingut cura al llarg de molt de temps... el buit. Espere que prompte el pugues omplir tot i el record permanent.

Els bombons

Finalitza una setmana carregada de celebracions -Jaume I els seus 800 anys-, notícia esportiva extraordinària: Gasol als Lakers!, avanços increïbles pel que fa a la malaltia de l'alzheimer per científics de Canadà , però també caracteritzada pel canvi progressiu de la nit i el dia en ma mare. Cada vegada més feble i amb més dificultats de comunicació; les esporàdiques eixides permeten que mantinga un lleu contacte amb la "realitat" i sobretot la mar: "Les Palmeres", evocació del bon temps i la llum. Les visites, cada vegada més espaiades en el temps, de familiars i amistats completen les poques relacions "socials" que manté, malgrat que ja no hi reconeix moltes cares estimades i volgudes en altres temps. Ni els bombons!

Les benignes

El llibre de Jonathan Littell no et deixa indiferent, les quasi 1200 pàgines del relat d'un oficial de les SS són un viatge per l'horror i l'extermini d'un poble, el jueu. "Jo no em considero un dimoni. Per al que vaig fer, hi va haver sempre motius, bons o dolents, no ho sé, en tot cas motius humans. Els que maten són persones, com els que són morts, és això el que és terrible". Són reflexions d'Aue, el protagonista al començament del llibre, després de la guerra, amb una nova vida i intentant justificar les seues accions. Un dels passatges més interessants és el diàleg entre un oficial bolxevic i Aue, no es tracta d'un interrogatori sinó d'un intercanvi d'opinions sobre les seues ideologies, on es parla de les semblances ("modes de funcionament") i les diferències ("El contingut, naturalement, difereix: classe i raça"). Altres poden resultar més monòtons, com els seus somnis i malsons, però que són inevitables en una obra tan llarga.

La lluita conta l'Alzheimer

Interessant vídeo del programa "Futuris" (Euronews) on podem vore testimonis de familiars, neuròlegs que ens expliquen la malaltia, dades estadístiques, investigacions...

Lamentable

Alguns polítics no tenen clar que les administracions públiques han d'estar al servei dels ciutadans i ciutadanes, no a l'inrevés. La llei de Depèndencia al País Valencià no s'aplica, i encara estem esperant -unes 25.000 famílies- les ajudes que preveu. Si estan fetes les ressolucions dels expedients i estan els diners, per què no arriben als malalts? La resposta -o la pilota- o se la passen els responsables de les admninistración autonòmiques i estatals. Signatura? Finançament insuficient? Són només excuses que no podem acceptar i no han d'aprofitar aquest tema com un element de l'enfrontamen polític entre les dues administracions. La premsa diu que "hi ha voluntat política de les dues parts per tal de tancar l'assumpte abans que finalitze l'any". Un regal de Nadal? No. Un dret que ens correspon als ciutadans

Feliç aniversari Olga

Això de tenir una fillola que estiga a punt de casar-se... L'edat, i no vull dir els anys que fas hui, ja en falten pocs per als 30... Moltes felicitats i que continues amb el mateix ànim amb què vas nàixer.

Lectures

Després de gaudir amb la lectura de "L'home manuscrit" del paisà Manolo Baixauli, comence el viatge per les pàgines (més de 1.000) de Les benignes, del qual ja vos parlaré més avant. Sobre el llbre de Baixauli molt se n'ha escrit, Sebastià Alzamora diu d'ell que és "una d'aquestes novel·les tan meravellosament literàries que resulta molt més fàcil i recomanable llegir-la que provar de fer-ne la sinopsi". En la presentació a Sueca de l'obra, Salvador Vendrell va citar les favorables crítiques del món literari i periodístic: "una meravella narrativa", "original, zelosament ben escrit, en absolut comercial", "novel·la esplèndida, enigmàtica"... El públic -aquells que ja l'havien llegida- també coincidien amb la seua originalitat i els referents locals que es converteixen en universals en mans de Baixauli, i sobretot el "plaer" de la lectura. Literatura, oblit, escriptura, mort.... Em quede amb els episodis del cementeri "La vida és distracció, alienació, oblit", i de l'escriptor del carrer Pou (Josep Palacios) "Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura".
És un llibre de més d'una lectura i que no et deixa indiferent.

Un anunci incòmode

Cada vegada més, la societat -amb alguna excepció- pren consciència sobre un tema que ens afecta a tothom: el canvi climàtic. Els mitjans de comunicació -el món de la publicitat- i algunes ong com "greenpace" han llançat la proposta a diferents companyies publicitàries sobre aquest problema, i a més a més situar-nos en l'any 2030, quan el canvi és irreversible. Canal+ va emetre el mes passat un programa on ens mostra aquests spots i com va ser creats. Vos deixe amb la primera part.

Les Normes de Castelló

Enguany celebrem el 75é aniversari de les Normes de Castelló, normes ortogràfiques elementals, però que en paraules d'Enric Valor: "Les Normes de Castelló han creat una gran i saludable inèrcia de lectors i escriptors. L’idioma s’ha consolidat i es consolida més a més segons el seu ensenyament va ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds, i inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons valencians han petjat terra ferma en el seu treball renovador". El consell escolar de Sueca promou un seguit d'actes, entre els quals el nostre centre també hi col·labora. Podeu llegir el discurs d'Enric Valor sobre les normes en aquest enllaç: DISCURS PRONUNCIAT PEL ENRIC VALOR I VIVES AMB MOTIU DE LA SEUA INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA UNIVERSITAT D'ALACANT.

JA FA UN ANY

Ja fa un any que vaig iniciar aquest blog com una mena de dietari on poder contar les meues aficions i preocupacions. Al primer escrit ho deixava clar: "serà un poc caòtic -com l'autor- però una mica organitzat, no sistemàtic, i amb uns temes que aniran al voltant de les aficions i preocupacions d'un suecà de Sueca. Poden semblar, i de fet ho són, variats i poc relacionats, els temes que tractaré: l'ensenyament (deformació professional), el bàsquet (una passió), l'alzheimer (familiar de malalta), la política (un compromís), la lectura (un plaer) i les bones "séries de tv" (un descobriment), i altres que aniran sorgint". Després de 12 mesos el tema que més he tractat -d'una manera catàrtica- ha estat el de l'Alzheimer, i he intentat compartir les meues reflexions, lectures, estats d'ànim, amb els/les companys i les amistats. Espere que contineu llegint-me i que opineu sobre aquestos temes.

'Enlloc és escrit que siga invencible'

Pasqual Maragall declarava ahir que pateix la malaltia de l'Alzheimer i tots els mitjans de comunicació es feien ressó de la notícia. El seu gest permetrà que aquesta pandèmia siga coneguda per molta més gent i que servisca per a conscienciar els poders polítics i la societat civil. La seua actitud positiva ajudarà molts malalts, que com ell, es troben en la primera fase de la dolència, i que esperen que les investigacions avancen per tal d'erradicar-la. Ens quedem amb les seues paraules encoratjadores: 'Enlloc és escrit que la malaltia sigui invencible'. I activeu la ment.

Dia mundial de l'Alzheimer

Avui és el dia mundial de l'Alzheimer, jornada que hauria de ser reivindicativa i informativa sobre aquesta malaltia. Què reivindiquem els familiars dels qui pateixen aquesta demència, que ja són quasi un milió a tot l'estat espanyol?

1) Un diagnòstic precoç.

2) Una targeta sanitària preferent.

3) Més recursos econòmics destinats a pal·liar les despeses que produeix la malaltia. Cal accelerar els tràmits per tal que siga efectiva la Llei de la Dependència.

4) Més neuròlegs i geriàtres a la sanitat pública espanyola.

5) Més centres de dia.

6) Més investigació...

I podria seguir, però és clar que s'avança molt poc -solament hi ha millores en la farmacologia per tal d'endarrerir el deteriorament físic i psíquic- i cada vegada afecta a gent més jove.

I què ens fa falta a Sueca? Tot o quasi tot.

Esperem que aquesta jornada permeta donar visibilitat a aquesta malaltia i conscienciar que és un problema que ens afecta a totes i a tots, i que des del respecte, l'estima i la qualitat assistencial, pot millorar molt la vida d'aquestes persones.

Exposició

A la sala d'exposicions dels Porxets s'inaugurà ahir dijous una magnífica mostra de treballs, curs 2006-2007, de l'alumnat del batxillerat artístic del nostre institut. Pintures, escultures, socarrats... una gran varietat i qualitat que poden contemplar els veïns i veïnes de la nostra ciutat al llarg dels pròxims dies. Una iniciativa del departament d'arts plàstiques de l'Ies 'Joan Fuster' amb la col·laboració de la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Sueca. Felicitats als seus professsores i professores, Rafa, Miquel, Inés i Empar que han sabut transmetre els seus coneixements i entusiasme. Esperem que tinga continuïtat.

Presentació cb.sueca

Com deia Bruno a la fi del partit, "no ganamos nunca el "Rostidets". Té raó, els rivals són sempre de categoria superior, i moltes vegades arriben més "rodats" i, és clar, no volen perdre. Crec que hui s'ha vist el "potencial" del nostre equip i tot depén de les ganes i l'esforç col·lectiu dels jugadors el que es faça una gran temporada. Hem dominat el rebot, però s'ha fallat en els llançaments i les entrades fàcils a cistella. El rival, dirigit pel mític Rodilla, ha mantingut una zona pres tot el partit i ha estat molt encertat en els llançaments triples. I el partit s'ha decidit en els darrers minuts pel millor encerts dels edetans. Bona assistència de públic i autoritats, l'alcalde la regidora d'esports i el promotor Alfredo Moya, sponsor de Viveunenas, que no s'han volgut perdre el gran espectacle del bàsquet. Els agraïments a la família que regenta "Rostidets" que són magnífics, a la tv de Sueca, al presentador Daniel i a Paco per descomptat. L'any que ve guanyarem, Bruno.

Ací podeu vore les fotos:

http://picasaweb.google.com/miquel.furio/Rostidets

Hem tornat!

No, no hem tornat de vacances, això ja fa temps que no sé què és. El retorn és a la llar suecana, després de dos mesos a l'altra llar, la de les Palmeres. La mare ha reviscolat un poc i és mostra més activa. La sorpresa desagradable han estat les formigues, hostes que no ens volen abandonar i que "aguanten" tot el que poden i més. Ja ho cantava Lluís Miquel (del poema d'Enric Soler i Godes)

"Les formigues

són com uns punts suspensius

- que no diuen

el que dius.

Les formigues

corrua de l'interès

- arrepleguen

dels demés.

Les formigues

van lluint el polissó

- més que treball,

processó.

Les formigues

renglera que fa carrer

- de les eres

al graner.

Les formigues

no coneixen propietat

- tot és d'elles

o furtat.

Les formigues

sols treballen a l'estiu

-a l'hivern

junt al caliu".

Gloria in excelsi deo

Les nostres pregàries i sobretot la tasca de Paco -amb la intervenció de Lluís- han fet possible el gran projecte que es preparara per al club en les pròximes temporades.Dimecres passat es signà el contracte amb l'empresa promotora i constructora viveunemas per a "sponsoritzar" el primer equip la pròxima temporada (amb prioritat de renovació d'aci dos anys). Una empresa seriosa que porten dos joves emprenedors (Gregori Naval i Alfredo Moya) entusiastes de l'esport que van a viure molt de prop el nostre projecte.Cal felicitar-nos tots i esperar fer un gran equip amb les màximes aspiracions la temporada que ve en 1a autonòmica. I al mateix temps correspondre la confiança d'aquesta empresa amb el club.Recordeu que la temporada que ve no és quan celebrarem els 25 anys, sinó la temporada 2008-2009. Però com diu el refrany no hi ha festa sense vespra, i anirem preparant els actes que ens porten a celebrar aquesta data.

ÉS L'ALZHEIMER UNA MALALTIA?

La pregunta pot resultar sorprenent i la majoria de gent contestaríem que sí, però per als membres del Projecte Alzheimer d’Argentina la resposta és negativa. El defineixen com a DCP (Demència Crònica Progressiva) i distingeixen dos tipus de processos, els que es dóna en adults joves i majors (gent introvertida, que ha patit o pateix depressió) i la gent molt major –més de 80 anys- (tenen pèrdua de motivació vital). Quan comencen els problemes i per què? Comenten que el cas més jove que han tingut fou el d’una xica de 38 anys, però pot aparéixer als 40 o als 80, no és una qüestió d’edat, i el desencadenat és l’abandonament, la pèrdua de les ganes de viure, d’existir... I això va en contra d’uns dels principis biològics més importants: la supervivència.
Per a explicar el dany cerebral que porta a la mort parlen de les xarxes neuronals del nostre cervell, que “viure” significa estar estimulant tot el que hem fet, viscut i pensat. Per tant els indicadors biològics per tal de detectar el que una persona es troba en DCP són les errades dels sistemes de reconeixement sensorial.
I per això diuen que no és una malaltia (“conjunt de signes i símptomes que responen a una causa coneguda”), que no és genètic, que no té res a veure amb l’envelliment, que no és un problema de memòria (apareix cap al final del procés) sinó d’atenció i de motivació. I per últim, tampoc és irreversible, ja que és pot actuar sobre la persona mitjançant l’autoestima i l’atenció.
Què us sembla? No té res a veure amb el que ens han dit fins ara, que es tracta d’una malaltia sense curació. Per als membres del Projecte Alzheimer tot és qüestió de “negocis”, de guanyar diners amb medicines que no donen solució i que creen més trastorns.

Crida

Després de quatre anys el màxim representant del bàsquet suecà es troba en dificultats, no ha estat gens fàcil mantenir l'equip en la divisió autonòmica valenciana. El projecte s'ha fonamentat en un grup entusiasta de jugadors i entrenadors, amb el patrocini de dues firmes suecanes: Llinsual-Jaicu. Ara un dels pilars desapareix i això pot suposar un pas endarrere en les aspiracions del Club Bàsquet Sueca, tot i tenint en compte que l'escola i la base no té aquest problema i qualsevol xiquet o xiqueta de Sueca podrà continuar gaudint de l'esport de la cistella, que ha mantingut una línia ascendent en les darreres quatre temporades. Hem d'agrair l'esforç que han fet els dos patrocinadors suecans en aquestos últims anys, amb el seu recolzament al projecte del CB.Sueca, i des d'ací fem una crida a les diferents empreses suecanes interessades en agafar el relleu i contribuir al manteniment i progressió del basquet suecà. Invertir en esport repercuteix molt favorablement en la qualitat de vida de la població, integració de joves i immigrants -paper fonamental el que ha jugat el C.B.Sueca en aquest aspecte- i que pensem que hem de continuar promocianant.

BALDO

El dia d'ahir, dissabte 16 de juny de 2007, ja forma part de la memòria històrica dels suecans i de les suecanes. Els i les que estàvem al saló de plens de l'Ajuntament assistírem a la presa de possessió de la "vara" d'alcalde de Baldo -Joan Baldoví i Roda- que es convertia en el primer batle nacionalista de Sueca. L'emoció i la solemnitat de l'acte es veien reflectides no sols en ell sinó en la gent que l'hem recolzant i hem cregut en el seu lideratge i la seua capacitat. Al seu discurs obria les mans i les portes a tots els grups representats al consistori, malgrat el menyspreu d'alguns que no tenen memòria, i prometia el que la gent més demana: ser escoltats. Van a ser quatre anys difícils, però il·lusionants, Tere, Raquel i els Joseps no van a estar sols, darrere hi ha molta gent que recolzen un projecte honrat, que creu en les persones i que busca el progrés sense hipoteques per al poble de Sueca.

Dependència

En quatre anys de malaltia han estat les darreres dues setmanes les més crítiques i les més descoratjadores. Privada de la mobilitat -esperemes que millore- la seua (meua) dependència ha estat total. S'ha fet dur, molt dur, compaginar treball i la seua atenció. Et planteges i qüestiones moltes coses, escoltes veus que t'aconsellen, però esperes, no saps ben bé el què, però cada dia és un repte i no t'agrada cap solució. És el que té aquesta malaltia.

L'estrany

"Arriba a ta casa i no saps qui és, no t'han dit res i no et fies del que et diuen, és un estrany, volen fer mal i t'amagues. No comprens com l'han deixat entrar, no és la primera vegada. Plores, busques respostes, et diuen paraules que no entens. Et mou els mobles, fa soroll... Sents solament els besos que t'arriben i et tranquil·litzes un poc. Al cap d'un temps, no saps si minuts, hores... ja no controles el temps, se'n va. Però saps que tornarà, i no et creuen quan els dius que ens volen fer mal. El meu fill no està bé. He de tenir cura d'ell. Ens seiem i em diu que la tele ja va, que ja funciona. No l'entenc. "

Esclaus de les paraules

Tots i totes recordem aquella sentència que diu que som "esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis". I que resulta més dificil controlar aquestos últims que no la paraula. Diem el que pensem? Quantes vegades ens callem el que voldríem dir per tal de no ofendre, per hipocresia, per temor... Les persones amb malalties mentals no tenen aquest problema, no són conscients del que diuen -moltes vegades- i viuen amb una dualitat permanent. Passar de l'alegria exarcebada a la més cruel negativitat i "alleugerides" d'aquells complexos. Ahir ma mare em regalà una frase optimista i agraïda "açò sí que és viure", i es referia a les emocions viscudes un diumenge quasi d'estiu? a la sensaciò de llibertat i envoltada de gent estimada? Sensacions que contrasten amb altres moments i dies on el temor, la depressió són paleses i et tornen al silenci.

300 anys

Derrota, enyorança, història, esperança, autogovern, batalla, resistència... 300 anys!

CANT DELS MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,

feu dolços de nata i coques de brull,

polimenteu fustes i emblanquineu murs

perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.

Enrameu de murta places i carrers,

abastiu de piules xavals i xiquets,

aclariu la gola amb vi i moscatell,

que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

Vine Pilareta que et pegue un saxó,

els peixos en l´aigua i els amos al clot,

i si no l´empara el Nostre Senyor,

tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l´oratge es gira en mal dels maulets

vindran altres dies que bufe bon vent.

Quan més curt ens lliguen més perill tindran.

Passeu-me la bota i seguiu tocant.

Derrota

Totes les derrotes són doloroses, però quan et jugues l'ascens de categoria en un partit encara dol més. Això és el que ocorregué dissabte passat a Callosa d'en Sarrià davant l'Alfàs (un poble tan "glamurós" no té pavelló cobert) en un partit que es trencà al tercer quart. Aquesta vegada la reacció no arribà perquè l'equip no aguantà la pressió i el major encert dels alacantins, superiors en el rebot i el llançament exterior. Té molt de mèrit el que s'haja arribat fins l'últim moment amb aspiracions d'ascens -davant equips que tenen jugadors que han militat en Leb o Eba i que a més cobren-, malgrat les dificultats que s'han arrossegat al llarg de la temporada: lesions, falta de continuïtat i planter curt... Queden tres partits i sols un miracle -un gran miracle- pot canviar la situació.

Pluja

Malgrat el canvi climàtic, el refranyer encara reflecteix la tradició: "Per l'abril, cada gota val per mil". "No dones l'hivern per passat fins que l'abril no s'haja acabat". "Fruita que neix a l’abril val per mil". "Per l’abril,llibres i roses mil". "Abril ploraner, maig rialler."Sempre plou quan no hi ha escola". La gent es queixa del "mal orartge", quan als pobres llauradors aquest "bon oratge" és una "benedicció". El que més agrada d'aquesta pluja "amb trellat" és que pots passejar sota l'aigua, que et rellisquen les gotes per la cara, gaudir del silenci i de totes les sensacions que ens provoquen aquest espectacle de la natura. Vos deixe amb les paraules de Narcís Comadira sobre la pluja: "Plou, sí. Finalment plou. I les terres eixutes respiraran tranquil·les mentre s’amaren de plugeta fina. La pols se n’anirà dels arbres i els camins, els rius s’ompliran discretament i esperarem l’estiu sense el neguit de les restriccions. Plou. Tinc ganes de veure la pluja, de sentir-la. ".