RECORDA'M

RECORDA’M

Quan una malaltia greu ens visita passem per diferents estats d’ànims, moltes vegades contradictoris, que ens canvia la vida i les nostres prioritats o valors. Tristesa, ràbia, impotència, resignació, però també hi ha l’esperança, la serenitat, la força, la lluita…

Conviure amb un malalt/a d’alzheimer no és gens fácil perquè, d’una manera progressiva, et converteixes en els seus ulls, les seues mans, els seus peus i sobretot la seua memòria. La càrrega emocional del cuidador/a és molt forta, ja que quan més estimes la persona que pateix la malaltia més t’hi afecta.

Altre dels problemes que s’han de superar i que van lligades a la ‘malaltia silenciosa’, és la percepció que es té d’ella en la nostra societat i que va canviant molt poc a poc, gràcies sobretot a les diferents associacions de familiars, la xarxa d’internet (amb molta informació i experiències que t’hi ajuden molt) i persones famoses o mediàtiques (artistes, polítics) que la pateixen, ja que durant molt de temps ha estat mal diagnosticada i associada amb la vellesa, la senectut o la demència senil, sense tindre en compte que hi ha gent malalta amb menys de 50 anys.

El camí és llarg i passem per diferents etapes, tant el cuidador com el malalt, i cal estar preparat –mai ho estem suficientment- per tal de prendre les decisions correctes en cada moment, tot i tenint en compte que fins que es puga cal que tinga la millor qualitat de vida –social, afectiva- que permeta una millor convivència.

Al principi parlàvem dels diferents estats d’ànim del cuidador/a. Féiem referencia a la frustració i  l’esperança. Ens veiem impotents davant l’avanç imparable de la malaltia, com va perdent-se la comunicació amb el nostre familiar i solament ens queden, a la fi, els besos. I esperança perquè, malgrat que els avanços no són els que voldríem, la ciència no ha deixat d’investigar per trobar les respostes que tots i totes esperem, l’origen i la solució al problema (importants són els avanços per tal de retardar els seus efectes). Fins que no arribe el desitjat moment solament ens queda millorar les condicions del malalt i el seu entorn…. Una llei  de dependència efectiva i digna, una millor atenció sanitària, campanyes informatives i educatives són necessàries per tal d’implicar a tothom davant una pandèmia que al segle XXI ha de trobar una solució després de més de 100 anys del seu descobriment per Alois Alzheimer.

Ara fa deu anys que li diagnosticaren la malatia a ma mare i tres que ens deixà, però totes les experències viscudes i compartides al llarg de 7 anys també han servit per acarar la vida d’una altra forma, a més de recolzar la gent que passa i passarà per la mateixa situació i etapes. I quan la persona a la qual hem estimat i acompanyat tot aquest camí ja no hi és, ens queda la memòria, el record, allò que som.