Tots i totes recordem aquella sentència que diu que som "esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis". I que resulta més dificil controlar aquestos últims que no la paraula. Diem el que pensem? Quantes vegades ens callem el que voldríem dir per tal de no ofendre, per hipocresia, per temor... Les persones amb malalties mentals no tenen aquest problema, no són conscients del que diuen -moltes vegades- i viuen amb una dualitat permanent. Passar de l'alegria exarcebada a la més cruel negativitat i "alleugerides" d'aquells complexos. Ahir ma mare em regalà una frase optimista i agraïda "açò sí que és viure", i es referia a les emocions viscudes un diumenge quasi d'estiu? a la sensaciò de llibertat i envoltada de gent estimada? Sensacions que contrasten amb altres moments i dies on el temor, la depressió són paleses i et tornen al silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada